Les entitats de gestió de drets de propietat intel·lectual són organitzacions sense ànim de lucre autoritzades a administrar col·lectivament determinats drets d’autor i drets afins en nom dels seus titulars (autors, artistes, productors, etc.).
A Espanya, aquestes entitats actuen amb l’autorització del Ministeri de Cultura i Deporte i la seva activitat está regulada per la Llei de Intel·lectual (LPI).
Actualment les Entitats de gestió autoritzades a Espanya i drets gestionat son :
- SGAE – Sociedad General de Autores y Editores: Gestiona els drets d’autor d’un ampli repertori d’obres musicals, dramatúrgiques, coreogràfiques i audiovisuals (composicions musicals, lletres, obres de teatre, guions, etc.) en nom dels seus autors i editors. És l’entitat que recapta, per exemple, els drets per l’ús de música i altres obres dels seus autors en emissores, locals, festes, etc.
- CEDRO – Centro Español de Derechos Reprográficos: Gestiona drets d’autor sobre obres escrites (llibres, revistes, premsa i altres publicacions).
- VEGAP – Visual Entidad de Gestión de Artistas Plásticos: Gestiona drets d’autor d’artistes plàstics i visuals (pintors, escultors, fotògrafs, il·lustradors, etc.).
- DAMA – Derechos de Autor de Medios Audiovisuales: Gestiona drets d’autor d’autors audiovisuals (fonamentalment directors-realitzadors i guionistes d’obres audiovisuals com pel·lícules, sèries, TV movies, etc.)
- AIE – Artistas Intérpretes o Ejecutantes, Sociedad de Gestión: Gestiona els drets dels artistes, intèrprets o executants de música (cantants, músics, directors d’orquestra, etc.). Principalment administra la remuneració per comunicació pública i reproducció de fonogrames en què han participat aquests artistes (drets afins dels intèrprets previstos a la LPI). P. ex., quan es punxa música gravada en un establiment, els artistes que la van interpretar cobren una part mitjançant AIE.
- AISGE – Artistas Intérpretes, Sociedad de Gestión: Gestiona els drets de propietat intel·lectual dels artistes intèrprets del sector audiovisual (actors, dobladors, ballarins i directors escènics). Aquests artistes tenen drets de caràcter remuneratori per la comunicació pública de les seves interpretacions fixades en obres audiovisuals (pel·lícules, sèries, etc.). AISGE recull, per exemple, drets quan aquestes obres s’exhibeixen a televisió, a sales o altres ambients públics.
- AGEDI – Asociación de Gestión de Derechos Intelectuales: Entitat que gestiona els drets dels productors de fonogrames (segells discogràfics). El principal dret gestionat és la remuneració equitativa per la comunicació pública de fonogrames publicats amb fins comercials, segons l’art. 108.3 de la LPI. En la pràctica, AGEDI (juntament amb AIE) cobra als usuaris que posen música gravada en públic –p. ex. la música ambiental en un bar– per tal de remunerar els productors dels àlbums i enregistraments musicals.
- EGEDA – Entidad de Gestión de Derechos de los Productores Audiovisuales: Gestiona els drets dels productors d’obres audiovisuals (productores de cinema, televisió, animació, etc.). Administra drets com la remuneració per comunicació pública de les obres audiovisuals en determinats supòsits (p. ex. emissions en circuits de televisió en hotels, retransmissions per cable, etc.)
Cal destacar que quan un negoci o usuari utilitza música o continguts protegits, sovint intervenen diversos drets i entitats simultàniament. Per exemple, la reproducció pública d’una cançó comporta tres tipus de drets: els de l’autor (lletrista/compositor) –que gestiona SGAE–, els de l’artista intèrpret –que gestiona AIE– i els del productor del fonograma –que gestiona AGEDI–. Cada entitat recaptarà la part del cànon que correspon al seu àmbit. En certs casos s’han establert acords per simplificar la gestió: així, AIE i AGEDI operen conjuntament des de 2003 per a les llicències de música gravada (però es mantenen com a entitats separades, de manera que l’usuari efectua pagaments per separat a SGAE i a AIE/AGEDI). No obstant, totes aquestes entitats actuen sota supervisió pública i amb obligació de transparència en la recaptació i repartiment als titulars finals dels drets.
Tarifes vigents (2025) en diferents àmbits d’ús
Les entitats de gestió fixen tarifes generals per a l’ús del seu repertori, en funció del tipus d’usuari i d’ús (com preveu la LPI). A continuació es detallen les tarifes vigents (aproximades) l’any 2025 per a tres àmbits d’exemple: els establiments de restauració, els allotjaments turístics i els esdeveniments o festes. Cal tenir present que sovint caldrà satisfer més d’una tarifa (a diferents entitats) segons els drets implicats –per exemple, en la música ambiental s’ha de pagar tant els drets d’autor (SGAE) com els drets d’artista i productor (AIE/AGEDI) de les cançons reproduïdes.
Establiments de restauració: bars, restaurants, cafeteries, etc.
En bars, cafeteries, restaurants i similars on es posa música o es té televisió per ambientar, la principal entitat que cobra drets d’autor és SGAE. Les tarifes generals de SGAE per a música ambiental en restauració es calculen generalment en base a la superfície del local (m²) i al tipus de mitjà utilitzat. Per exemple, la tarifa mensual de SGAE per a un bar o restaurant de fins a 50 m² que posi música de fons és d’uns 24,41 € al mes (primer any)
Per a locals més grans, la tarifa escala gradualment: de 51 a 100 m² és ~27 € mensuals, de 101 a 200 m² uns 34 € mensuals, i així successivament
En cas que el local utilitzi només música (àudio) o només televisió (àudio-visual) com a ambientació, SGAE té epígrafs diferenciats amb tarifes una mica més econòmiques per separat, mentre que si s’utilitzen ambdós (p. ex. música i TV) pot aplicar-se una tarifa conjunta una mica superior.
A aquestes tarifes d’autor cal sumar-hi les tarifes pels drets afins de la música. En efecte, per la música gravada que sona en un bar o restaurant s’han de pagar també els drets dels artistes i productors fonogràfics, que gestionen conjuntament AIE i AGEDI. Les tarifes d’AGEDI/AIE per a música ambiental també es calculen segons la mida i aforament del local (amenización secundaria), de manera comparable a SGAE. En la pràctica, el cost combinat per a un bar petit pot sumar uns quants centenars d’euros l’any, mentre que locals amplis o cadenes poden arribar a pagar milers d’euros anuals en concepte de llicències musicals. Per exemple, un restaurant de mida mitjana pot pagar de l’ordre de 300-500 € l’any a SGAE i una quantitat similar (o una mica inferior) a AGEDI/AIE per poder tenir música de fons legalment.
Si l’establiment de restauració disposa de televisor o projecta esdeveniments (partits, vídeos musicals, etc.) a la clientela, també s’hi veuen involucrats drets audiovisuals. En
general, SGAE cobreix els autors de qualsevol contingut audiovisual emès (incloent la música de bandes sonores, guions, etc.), aplicant tarifes per televisors semblants a les de música (a vegades integrades en la tarifa general per metres quadrats, com s’ha dit). Addicionalment, si es considera que el bar està comunicant obres audiovisuals senceres (per exemple, pel·lícules o sèries via TV), EGEDA –en representació de productors audiovisuals– podria exigir llicència, i igualment AISGE pels actors. En la pràctica, l’ús de televisors en bars s’ha tractat sobretot pel que fa a retransmissions esportives o canals de televisió: aquests usos solen quedar coberts amb la tarifa de SGAE (ja que inclou la música i obres audiovisuals de les emissions) i la de AGEDI/AIE (si inclouen videoclips o música gravada). Ara bé, en casos especials (com bars esportius que projecten partits de futbol de pagament, pel·lícules, etc.), les entitats de productors audiovisuals també han reivindicat els seus drets. Per exemple, EGEDA va litigar contra establiments per l’ús de TV, al·legant comunicació pública de les pel·lícules incloses en la programació, si bé tradicionalment la gestió d’aquests casos ha estat complexa.
| En resum, un bar o cafeteria amb música i TV paga habitualment a SGAE i AGEDI/AIE, i excepcionalment podria haver de respondre davant altres entitats segons el tipus concret de contingut audiovisual difós. |
Finalment, si en un bar/restaurant es duen a terme actuacions musicals en directe (p. ex. concerts en viu) o sessions de DJ i ball, també s’han de pagar drets. En el cas de música en directe, s’abonen sobretot els drets d’autor a SGAE pels temes interpretats (les tarifes de SGAE per concerts en viu solen ser un percentatge de la taquilla o un fix segons aforament, típicament voltant del 7% de la recaptació de l’esdeveniment si és de pagament, o equivalents). En canvi, no hi ha drets dels intèrprets a pagar pel directe en si (els músics ja cobren el seu caixet i els drets conexos d’execució en directe no es gestionen col·lectivament).
Ara bé, quan hi ha música gravada amb ball (un DJ punxant cançons, per exemple), llavors sí intervenen, com abans, SGAE (autors) i AIE/AGEDI (intèrprets i productors de la música gravada). SGAE té tarifes específiques per a discoteques, pubs amb ball, etc., sovint basades en l’aforament, dies d’obertura i altres factors; i AIE/AGEDI apliquen igualment les seves per l’ús de fonogrames en públic. En conjunt, un bar musical o discoteca contribueix amb quantitats significatives en royalties: com a referència, la tarifa d’SGAE per a un pub/discoteca de 2 dies de música setmanals pot oscil·lar entre ~500 i ~1000 € l’any (segons l’aforament) només pels autors, més la part d’AGEDI/AIE. Per això molts empresaris es queixen que han de pagar a tres entitats diferents per la mateixa música, cosa que es deriva del que hem explicat (tres categories de drets protegits per separat).
Allotjaments turístics: hotels, hostals, càmpings, etc.
En els establiments d’allotjament (hotels, hostals, pensions, apartaments turístics, càmpings, cases rurals, etc.) és molt habitual l’ús de televisors i música ambiental com a part del servei ofert als clients. Aquests usos estan subjectes també a la remuneració de drets de propietat intel·lectual, ja que es consideren actes de comunicació pública. Des de la decisiva sentència del Tribunal de Justícia de la UE en el cas SGAE vs. Rafael Hoteles (any 2006), ha quedat clar que posar televisors a les habitacions d’un hotel perquè els clients hi
accedeixin constitueix una “comunicació al públic” en l’article 3.1 de la Directiva 2001/29 (i l’equivalent art.20 de la LPI).
En paraules del TJUE, “la captació pel titular d’un hotel de senyals de televisió d’entitats de radiodifusió i la seva posterior distribució als habitacions de l’hotel constitueix un acte de comunicació pública”, que dóna dret a una remuneració conforme a les tarifes de l’entitat de gestió corresponent. Així, encara que l’habitació sigui un espai privat per al client, legalment es considera que l’hotel està fent una comunicació d’obres protegides a un públic nou (els hostes), diferent de l’emissió original, i per tant ha de pagar drets.
| En pràctica, això vol dir que els hotels han de tenir llicències de SGAE (i altres entitats) per tenir TVs a les habitacions, fil musical, etc. |
En resum, un hotel o allotjament turístic pot veure’s obligat a pagar diversos tipus de drets:
- Drets d’autor musicals i audiovisuals (SGAE) per la música i obres que es comuniquen (TV a habitacions, música a fil musical, etc.).
- Drets d’artistes intèrprets (AIE per música; AISGE per audiovisual) pels fonogrames comunicats públicament i per les interpretacions audiovisuals.
- Drets de productors (AGEDI per música; EGEDA per audiovisuals) per la comunicació pública de fonogrames i de pel·lícules/programació audiovisual.
Quadre comparatiu de drets per tipus d’establiment i ús
A continuació es presenta un quadre resumint quins tipus de drets de propietat intel·lectual pot veure’s obligat a pagar cada tipus d’establiment, a quina entitat de gestió, i en funció de quina activitat o equipament estigui oferint al públic. Aquest esquema ajuda a visualitzar les diferents situacions tractades:
