Si a un bar, restaurant, disco, pub, etc…l’empresari hostaler posa música, bé sigui per donar ambientació a l’establiment o bé per a que els clients ballin o es diverteixin a un casament, la Llei de la Propietat Intel·lectual defineix aquest acte com de comunicació pública i determina que s’ha d’abonar una contraprestació econòmica. La Llei articula un mecanisme que fa més senzilla la recaptació, a judici del legislador: les Entitats de Gestió col·lectiva de drets de propietat intel·lectual.
En l’àmbit musical, intervenen varies parts: els intèrprets, l’autor, el productor, els músics i la discogràfica, entre d’altres. Doncs bé, segons la Llei tenen dret a cobrar totes aquestes parts quan es realitzi un acte de comunicació pública en un establiment hostaler (el cantant a través de AIE, l’autor a través de SGAE i la discogràfica a través de AGEDI, etc…) i l’encarregada de cobrar serà la seva respectiva entitat de gestió col·lectiva de drets de propietat intel·lectual. No existeix una tarifa o preu únic per acte de comunicació pública; depèn de cada Entitat.
Les tarifes d’aquestes Entitats de Gestió, són dipositades, sempre, al Ministerio de Cultura.
Avui dia, les tarifes de SGAE i AGEDI/AIE per l’ÚS SECUNDARI (bars, restaurants, tabernes, etc…) i les de ÚS NECESSARI (disco-bars, pubs, etc…) són el que es denomina per disponibilitat, es a dir, com es desconeix quanta gent estarà escoltant una cançó en un establiment hostaler es fa una tarifa mensual en funció dels metres quadrats de l’establiment i dividida per trams (fins 60 metres² X, de 61 a 100 metres², X…). A l’altre costat, estan les tarifes per ÚS ESSENCIAL (balls en casaments i banquets, etc…) que són denominades tarifes per ús efectiu. Es paga en funció de la quantitat exacta de persones que tenen accés a aquella música però amb un mínim pre-establert per les entitats de gestió que es fixa en els 75 comensals (fins 75 comensals X i partir de 75, X per cada comensal afegit).