El TC introdueix nous  matisos sobre la validesa de la prova obtinguda per càmera de videovigilància en l’àmbit laboral.

El debat al voltant de l’ús de càmeres de videovigilància per al control de l’activitat laboral continua suscitant una important controvèrsia judicial. L’última sentència del Tribunal Constitucional en aquesta matèria (sentència núm. 119/2022, de data 20 de setembre de 2022) analitza una de les previsions de la Llei orgànica 3/2018, de Protecció de Dades i Garantia de Drets Digitals que més debat han creat, com és l’abast de l’excepció del segon apartat de l’article 89.1 LOPDGDD —la comissió flagrant d’un acte il·lícit—, i la seva connexió amb les previsions del RGPD.

La sentència analitza un acomiadament disciplinari basat en prova videogràfica que es va declarar procedent pel Jutjat social i que posteriorment el TSJ del País Basc va declarar improcedent perquè va considerar que la prova era il·lícita. La Sala va retreure a l’empresa l’incompliment de les previsions específiques del règim general de videovigilància de l’art. 89.1 LOPDGDD, al no haver informat sobre les càmeres ni als treballadors ni als seus representants malgrat haver tingut incidents anàlegs en el passat.

El TC declara vàlida la prova i estima el recurs d’empara, considerant aplicable l’excepció de comissió flagrant d’un acte il·lícit de l’art. 22.4 en relació amb l’art. 89.1 LOPDGDD, després d’efectuar la següent anàlisi.

Pel que fa als elements de fet essencials:

• la càmera que capta les imatges era visible (no oculta) i estava instal·lada a l’interior del centre de treball;
• estava anunciada mitjançant un cartell col·locat en l’exterior del centre, amb distintiu de l’AEPD («zona videovigilada») regulat en l’art. 22.4 LOPDGDD;
• portava instal·lada com a mínim cinc anys;
• els treballadors no havien rebut informació prèvia i expressa de la seva instal·lació ni del seu eventual ús amb finalitats disciplinaris; i
• era coneguda perquè en 2014 es va acordar l’acomiadament d’un altre empleat motivat per una conducta il·lícita captada mitjançant les cambres.

Un cop realitzat un exhaustiu anàlisi sobre: (i) la perspectiva constitucional del dret a la intimitat i protecció de dades; (ii) la doctrina europea del TEDH (Assumpte Barbulescu c. Romania i assumpte López Ribalda i altres c. Espanya); i, (iii) la normativa de protecció de dades en l’àmbit laboral, el TC declara la inexistència de vulneració del dret a la protecció de dades i el dret a la intimitat.

Respecte al dret de protecció de dades, el TC justifica que “el treballador, amb una antiguitat en l’empresa des de l’any 2007, coneixia i era conscient de l’existència de les cambres i de la seva eventual utilització per a fins laborals disciplinaris”. Amb això, el TC no busca excloure el deure d’informació de l’empresa, no obstant això, assenyala que “d’aquesta dada no es pot deduir la invalidesa de la utilització d’aquestes imatges en els casos de conducta il·lícita flagrant, perquè la major o menor flagrancia de la conducta no depèn de l’existència o no d’un fet acreditat amb anterioritat a través d’aquesta mateixa mesura”. Igualment, destaca que l’empresa va complir amb el mandat de l’art. 22.4 LOPDGDD,col·locant el distintiu informatiu en lloc visible. I el TC conclou argüint que: “les càmeres es van utilitzar per a comprovar un fet concret, que va resultar flagrant, i sobre la base d’una sospita indiciària concreta, com era la irregularitat manifesta”.

Respecte al dret a la intimitat, el TC considera acreditat que la mesura empresarial estava justificada (existien sospites indiciàries) i era idònia (constatació de l’eventual il·licitud mitjançant el visionat d’imatges), necessària (no sembla que pogués adoptar-se una altra mesura) i proporcional (càmeres instal·lades en zones de treball obert al públic, situades en llocs visibles i utilitzades amb una fi concreta).

Dit tot l’anterior, el TC connecta l’admissió de la prova amb la tutela judicial efectiva, fallant que aquest mitjà de prova compleix amb els límits jurisprudencials, tant nacionals com del TEDH, així com amb l’excepció prevista en l’art. 89.1 apartat 2 LOPDGDD.

La sentència compta amb un Vot particular subscrit per cinc magistrats, que qüestiona l’escàs pes que en el judici de proporcionalitat s’atorga a la falta de diligència de l’empresa per corregir la falta d’informació respecte de situacions observades en el passat. A més, els magistrats discrepants postulen que l’excepció de l’art. 89.1 LOPDGDDes molt limitada, ja que la verificació d’una situació de flagranciaen la captació de la imageny la presència de cartells informativosen el lloc de trabajono són elements suficients, per si sols, per a legitimarel ús d’aquesta imatge amb finalitats disciplinaris. D’altra banda, segons l’opinió particular, la doctrina majoritària estaria equiparant l’excepció que permet no informar de manera clara, concisa i precisa quan s’estigui davant la comissió fragrante d’un il·lícit laboral amb la norma generalde informar.

En definitiva es tracta sens dubte d’una resolució interessant, donat que implica que l’òrgan constitucional atorga rellevància probatòria a les imatges captades per videovigilància en un context fàctic raonable i habitual des de la perspectiva empresarial, però controvertit des d’una visió estricta del recorregut del dret a la protecció de les dades personals en el vessant informatiu.

Tal com es desprèn del vot particular no existeix avui dia una opinió unànime en relació amb els elements necessaris per a satisfer el deure d’informar i, per això, serà sempre necessari analitzar els detalls del cas per a poder aplicar l’excepció en utilitzar una prova videogràfica davant una sospita de comissió flagrant d’un il·lícit laboral.

En definitiva, en un context laboral on la casuística resulta innombrable, i qualsevol matís del cas concret pot decantar la balança entre la licitud i la il·licitud de la prova videogràfica davant un tribunal, convé reforçar el compliment de les obligacions d’informació i dissenyar polítiques actives que evidenciïn un comportament empresarial rigorós en matèria de tractament de dades personals dels seus empleats.